29.7.16

Vacances


Fer vacances de vida,
fins que ni jo mateixa em trobi a faltar


19.7.16

Portes tancades


Si una porta es tanca, millor no et deixis les claus a dins.
O agafa abans una cadira (confortable) i espera seguda que s’obri un altra...

18.7.16

Destí sense horitzó


No culpo a ningú del meu destí, sóc lliure de decidir que vull i que no vull,
Sóc un zero a l’esquerra que ha fet el possible per no ser-ho i ha fracassat
I Estic profundament cansada.
Formaré part de l’univers. I si mireu el cel a les nits fosques i veieu una petita estrella que balla al costat de la lluna, és senzillament la meva ànima que ha deixat aquest món i vetlla per vosaltres.


Princesa Aurenbiaix d’Urgell

... sí ja comença a ser hora de desplegar les veles cap a Itaka i que ningú es preocupi, sóc feliç, la pau es un bon vent

13.7.16

Atenció; pregunta


Las lágrimas que no se lloran, 
¿esperan en pequeños lagos?
¿ O serán ríos invisibles que corren hacia la tristeza?

Pablo Neruda

9.7.16

Deixar anar, deixar-me anar



Una vegada vaig tenir una història amb una persona de la que no guardo bon record. Per sentir-me en pau amb mi mateixa, perdonar-me i perdonar he buscat i rebuscat en el meu conscient i inconscient alguna cosa bonica per recordar. I és difícil, creieu-me, cercar un moment íntim i bonic tenint la certesa que aquest moment només era entranyable per a mi. Si jo per a ell no jo vaig significar res, ja podeu imaginar que el moment bonic el vaig compartir amb mi mateixa, encara que ell fos al meu costat.

Sí, una vegada vaig jugar amb foc i em vaig cremar i confesso que era conscient que em cremaria, però diguem que sóc una aventurera emocional, diguem que he d’experimentar per entendre la vida, per aprendre.
Diguem també que sóc una persona afortunada, que sé que, quan he estat estimada, ho he estat molt i que això ho he descobert perquè un home, només un home en tota la meva vida no em va estimar i jo vaig acceptar ser res.

Deixo aquí aquest record, com una anònima estrella més que brilla en aquest enorme univers que es diu internet.

Diguem allò de “Lo siento mucho. Me he equivocado. No volverá a ocurrir”

( ... espero, clar )

4.7.16

trampejar amb la misèria


Cuesta caro trampear con la miseria año tras año y permitirse de vez en cuando desaforados mordiscos a la vida. 
"Pero tiene gracia vivir - se dijo -. Tiene gracia vivir" Siempre pensó que había que aprender a estrujar lo pequeño, lo ínfimo y arrancarle una gota de provecho

Ana María Matute

3.7.16

Ningú


Ahir, esperant un tren que no arribava, vaig seure al costat d’una noia que portava uns papers a la mà com qui porta un ram de flors pansides. Els seus ulls miraven un horitzó, sí, un horitzó d’aquells que mirem quan estem a punt de posar-nos a plorar però el que fem és fer caure les llàgrimes per dintre. No em vaig poder estar de preguntar-li si es trobava bé.

Va deixar el seu horitzó imaginari, em va mirar, va estar en silenci uns segons i em va dir;
-“ saps? Porto dues hores asseguda en aquestes escales, he vist passar quatre trens que no he agafat, t’imagines la quantitat de persones que han passat pel meu costat i ni m’han vist, he sentit Istanbul ( hi vaig anar de viatge de noces ) he sentit gent enfadada, pels retards del tren, he vist una noia carregada de bosses del Zara que parlava pel seu super mega guai aifon, molt enfadada pel resultat de les eleccions menstres decidia si anava a sopar a un japonès o a un italià i recordava que havia de comprar un quilo d’arròs pel banc d’aliments. Una mica més i em trepitja... ni una disculpa, senzillament, no m’ha vist.

-“Saps?” m’ha tornat a dir ;

-“ En dues hores i tanta gent ets la primera persona que em veu, i em pregunta si em trobo bé i no, no em trobo bé, però el petit gest de preguntar-me, de veure’m , de reparar en mi, ha fet que em senti millor, no mitiga el meu dolor però ha calmat el meu patiment.

Per fi passava el meu tren, però em vaig quedar allà, aseguda a les escales de l’estació, al costat d’una persona desconeguda, com dos nàufrags en una illa deserta envoltada de gent.

Arriba el teu tren, agafa’l – li vaig dir- agafa’l, aneu a la platja amb el teu company i la teva petita, i que t’abracin, les abraçades de les persones que ens estimen són terapèutiques.

Em va somriure , em va donar les gràcies, em va aixoplugar en els seus braços, va dir a cau d’orella ; -“ crec que tu també necessites una abraçada terapèutica” i va marxar amb aquells papers, ara dormits dins d’un sobre de l’Hospital de Sant Pau.

Va arribar el meu tren, em vaig poder seure al costat de la finestra, que és la millor manera de mirar l’horitzó per no plorar. No ho vaig aconseguir, les llàgrimes van caure igual. I sí, aquella noia tenia raó, ningú em va veure, ningú va reparar en mi, ningú em va preguntar si em trobava bé.

Ningú