2.7.10

La felicitat


Diuen que els poetes no parlem de la felicitat.
De què devem parlar ―m’intriga― quan parlem d’allò
que s’enyora, s’alimenta, es convoca,
se sospita, es regala, es crea, es provoca,
s’arrisca, s’interroga, se suplica, es tem,
es repta, es reclama, s’imagina, s’immola,
es transforma, es nega, es creu, s’enfronta,
s’irradia, es dubta, es pressent?
D’allò que es perd i es guanya
i es perd i es guanya i es perd
i es guanya i es perd
i es perd...
i es...

Cèlia Sànchez-Mústich

... ( entre parèntesi una idea xiula )

2 comentaris:

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

crec que els poetes no parlem necessàriament de la felicitat, ja que els sentiments que expresem, no sempre són fruit d'aquest estat d'ànim. Amés penso que la felicitat són petits moments puntuals...
Ves per on, conec la Celia Sánchez des de fa molt de temps fins i tot la vaig entrevistar a ràdio Esplugues. No coneixia el poema, pero cada persona té el seun punt de vista.
Salutacions,
M. Roser

núria ha dit...

Parlar de la felicitat perduda també és parlar de la felicitat, no?
Suposo què és això el que ella vol expressar, parla de la felicitat com estat d’ànim fruit d’uns sentiments, que son el resultat d’una emoció. Si l’emoció és negativa o positiva, naixeran sentiments, que els poetes expressareu ( temor, enyorança, desconsol, estima, tendresa, passió etc )...
Vaig trobar el poema aquí
http://www.barcelonareview.com/revista/07/csm.html

benvinguda al laboratori !