24.11.10

Ana María Matute. Premi Cervantes 2010


"Y el llanto del Rey cayó al Lago, y éste creció. Creció de tal forma que anegó la ciudad, el Reino y el país entero, hasta más allá de las lindes donde Gudú había pisado. Y tanto él como su Reino, como cuantos con él vivieron, desaparecieron en el Olvido"

Olvidado Rey Gudú


... p'alante Matute, p’alante

2 comentaris:

nomás por fun ha dit...

"Ana Maria Matute deixa brollar una intel·ligència afectuosa als seus escrits..."
(Article publicat per Teresa Costa Gramunt a L'Eco de Sitges l'any 1996)

Es doblement bonic aconseguir l'admiració com escriptora i l'estimació com a persona.

I té un nom tan eufònic!

núria ha dit...

És que com escriptora és excel•lent, jo la trobo perfecta
i com a persona, sembla entranyable, molt especial. Mira , em cau bé. Avui he llegit un article on l’Esther Tusquests explica que l’Anna Maria Matute sempre diu ”La gent diu que perdona però que no oblida, a mi em passa el contrari, no perdono però oblido” je, tot un personatge