11.11.11

Un adéu personal aprofitant el laboratori ( amb el permís de les idees )



La meva avia era una dona de la Guerra. Tossuda, forta, una supervivent de l’època injusta que li va tocar viure, una lluitadora del dia a dia. Invisible, perquè d’elles, de les dones de la guerra no se’n parla, no surten als llibres d’història, però hi són. Van ser elles les que carregaven amb fills petits cap als refugis, les que consolaven els pares que perdien un fill a la batalla, les que amagaven als germans furtius, les que van tenir que curar les ferides de l’ànima als marits que tornaven de la guerra o de la tortura de la presó, les que espantaven els fantasmes de la gana amb llaminadures de sucre fos. Fos com els somnis de llibertat que van deixar enrere per tirar endavant. Endavant, amb l’esquena dreta, el cap ben alt i la mirada digna dels que han perdut tant que ho han guanyat tot.

... Avui, en el cel de la meva família , l’avia s’ha retrobat amb l’avi , i tornaran a dormir junts, agafats de la mà, com sempre, per sempre, eternament


6 comentaris:

ò ha dit...

molt maco... :-)

Gerònima ha dit...

Ho sento nena. Quin escrit més maco. I tens raó, ningú parla de les dones de la Guerra.
Una abraçada.

montse ha dit...

Un record molt tendre.
Un petó.

Isabel ha dit...

Jo també pense en les meues iaies...
ho sento bonica.
una abraçada

núria ha dit...

abraçades!

José Antonio Fernández ha dit...

Lo siento, Núria.