8.9.12

Miquelangelejar


Mai donis per finit el temps de seduir-me,
allò que obtens de mi que no et conformi mai.

Sempre hi ha un més enllà, una fita més alta
cap a la qual segur que ens plaurà gravitar.

Tu me fas engrandir les ànsies de misteri,
m'agrada, amb tu, sentir-me perdut dins la mar gran,
m'atrau anar sens rumb, aquest no tocar en terra,
del qual ara ja en deim miquelangelejar.

Defineix, davant meu, el signes del teu codi,
desdibuixa'm, confon-me amb tant de tuejar,

apropa't fins al punt on et perdi de vista
si em veus empal·lidir, és perquè em dónes fam.

Miquel Àngel Riera



2 comentaris:

Gerònima ha dit...

Ufffffffffffff!
Quina poemàs!
M'encanta!
Gràcies Núria!

núria ha dit...

M’ha costat molt trobar una imatge que acompanyés a aquest poema, i ara que hi penso, potser és que no li fa cap falta. Que bé que t’agradi !