4.7.13

Creient-me el mar

Desnuada.
Llançada a l’argelaga de la febre,
m’esgarrinxen els dies,
escampant-me
per muntanyes i llops.
I què puc fer si el sol és lleu
i em sé rosegó d’ossos.
Amb els records perduts
la immensitat m’escapa.
El corc del pensament, amb cor,
o sense cor, m’estira.
La barca que em buscava no es desvetlla,
avarada fa temps,
entre els illots dels dits sense hores
i el mar
que m’anava teixint
fuga avall, un camí
d’àmfores,
ara em rebot.
Feta estelles, la ressaca em reprèn.
La platja se’m desclava
em va clavant la set,
sempre, més, i sense aigua.
Passa tranquil un vol de núvols.
Les algues. Tot és breu.
Agenollada, amb penitència
de cançons, qui sap
qui em beneeix, per quina
iniciació
em va vestint de dunes.
Qui sap qui arriba i em confon,
distret,
i em cull, creient-me el mar. I se’m emporta.

Felícia Fuster