3.7.16

Ningú


Ahir, esperant un tren que no arribava, vaig seure al costat d’una noia que portava uns papers a la mà com qui porta un ram de flors pansides. Els seus ulls miraven un horitzó, sí, un horitzó d’aquells que mirem quan estem a punt de posar-nos a plorar però el que fem és fer caure les llàgrimes per dintre. No em vaig poder estar de preguntar-li si es trobava bé.

Va deixar el seu horitzó imaginari, em va mirar, va estar en silenci uns segons i em va dir;
-“ saps? Porto dues hores asseguda en aquestes escales, he vist passar quatre trens que no he agafat, t’imagines la quantitat de persones que han passat pel meu costat i ni m’han vist, he sentit Istanbul ( hi vaig anar de viatge de noces ) he sentit gent enfadada, pels retards del tren, he vist una noia carregada de bosses del Zara que parlava pel seu super mega guai aifon, molt enfadada pel resultat de les eleccions menstres decidia si anava a sopar a un japonès o a un italià i recordava que havia de comprar un quilo d’arròs pel banc d’aliments. Una mica més i em trepitja... ni una disculpa, senzillament, no m’ha vist.

-“Saps?” m’ha tornat a dir ;

-“ En dues hores i tanta gent ets la primera persona que em veu, i em pregunta si em trobo bé i no, no em trobo bé, però el petit gest de preguntar-me, de veure’m , de reparar en mi, ha fet que em senti millor, no mitiga el meu dolor però ha calmat el meu patiment.

Per fi passava el meu tren, però em vaig quedar allà, aseguda a les escales de l’estació, al costat d’una persona desconeguda, com dos nàufrags en una illa deserta envoltada de gent.

Arriba el teu tren, agafa’l – li vaig dir- agafa’l, aneu a la platja amb el teu company i la teva petita, i que t’abracin, les abraçades de les persones que ens estimen són terapèutiques.

Em va somriure , em va donar les gràcies, em va aixoplugar en els seus braços, va dir a cau d’orella ; -“ crec que tu també necessites una abraçada terapèutica” i va marxar amb aquells papers, ara dormits dins d’un sobre de l’Hospital de Sant Pau.

Va arribar el meu tren, em vaig poder seure al costat de la finestra, que és la millor manera de mirar l’horitzó per no plorar. No ho vaig aconseguir, les llàgrimes van caure igual. I sí, aquella noia tenia raó, ningú em va veure, ningú va reparar en mi, ningú em va preguntar si em trobava bé.

Ningú

2 comentaris:

Gerònima ha dit...

Et trobes bé Núria?

núria ha dit...

Si! Gràcies per preguntar!:)